la modificación

De un email que responde a una pregunta de Elena T:

Dir que els principis de la raó, aquells que s’expressen en els axiomes de la matemàtica, són vertaders suposa dir que el que afirmen es correspon amb el món. La raó està constituida per una sèrie de principis (normes, lleis,» exigències») que tenen la forma d’enunciats. Per exemple, «la recta és la distància més curta entre dos punts», el teorema de Pitàgoras o la ‘evidència’ de que «si A és condició de B i B de C, aleshores A ho és de C». També pertany a la raó l’exigència de que tot sigui, a la fi, una i la mateixa cosa. Doncs bé, el fet és que no podem pensar, concebre res que no s’ajusti a aquests principis o exigències. Puc concebre un món on quan plogui, la terra no es mulli (perquè, posem per cas, l’aigua s’evapori abans de tocar-la) però no un món on, posem per cas, no hi hagi, a la fi, una i la mateixa cosa. Descartes plateja l’objecció de que el món sigui diferent a cóm estic obligat a concebre’l. Ell la resol dient que un Déu com el que ara ha demostrat en l’exercici del dubte metòdic no pot enganyar-nos i, per tant, no podem ni tan sols suposar que aquest Déu ens hagi obligat a concebre un món conforme a uns principis que no s’ajusten a la realitat. Ara bé, l’argument de Descartes és feble: podem dir que Déu podria haver-ho fet, no amb la voluntat d’enganyar-nos, sinó pel nostre bé com quan els pares no els hi diuen tota la veritat als seus fills. Per això deiem a classe que la força de l’argument cal trobar-la en una altra banda. Si els principis de la raó es corresponen amb el món —si és veritat, per exemple, que «tot és, a la fi, una i la mateixa cosa» i no tan sols un principi que estic obligat a ‘donar per vertader’ però que ben bé podria no ser-ho— és perquè no pot haver un món que no es correspongui a aquest principi. Un món on les coses no fossin, a la fi, una i la mateixa cosa, fora un món on allò últim fora una irreductible diversitat de coses. Però la diversitat és sempre diversa en relació amb alguna cosa. És a dir, la idea d’una diversitat irreductible a aquella cosa en relació amb la qual és diversa, fora senzillament inintel.ligible. Així doncs, la idea d’un món que no es correspongui amb les exigències de la raó és absurda. Ara bé, si podem dir que els principis de la raó —si les matemàtiques— es corresponen amb el món no és només pel que t’acabo de dir, sinó també perquè prèviament Descartes ha demostrar que hi ha un afora, una realitat exterior al jo, un no-jo. Aquesta exterioritat no és altra que la d’un Déu infinit. (És evident que tot això no acaba de quadrar, ja que si Déu és la infinitud del no-jo, cóm pot haver-hi un món a part de Déu? És per això que Spinoza «arreglarà» a Descartes dient allò de que Déu i món són el mateix. I, de pas, que la consciència del jo, l’esperit, és la consciència de Déu.)

Los comentarios están cerrados.