la modificación

Es sabut que la fe en un Déu personal no passa pels millors moments. Molts homes i dones intel.lectualment solvents firmarien sense cap mena de dubte allò que deien, ara fa uns quants anys, els anomenats 'mestres de la sospita': que, en una època on Déu no es dóna per descomptat, tan sols és possible creure amb mala fe, val a dir, deshonestament o il.legítima. Com si avui en dia tan sols fora possible una fe que obeeixi, no ja a la realitat de Déu, sinó als impulsos més inconscients de la subjectivitat creient. Des d'aquest diagnòstic, no pot haver-hi, doncs, una relació amb Déu que, com qui diu, no sigui en fals. Qualsevol dirigir-se a Déu ha de suportar l'estigma de la superstició, per no dir el de la neurosi. En termes generals, podríem dir que modernament estem gairebé obligats a entendre la confiança en un Déu personal com ara una expressió de la necessitat infantil d'emparament. Des d'aquesta òptica, la fe ja no podria comprendre's com ara un donar testimoni del que ha tingut lloc en veritat, sinó com ara el símptoma especular d'una subjectivitat que encara no hauria admés la cruesa d'un món lliurat a si mateix. On Déu ja no es dóna per descomptat, Déu ha de ser inevitablement suposat per aquells que, per un motiu o un altre, el necessiten. I és per això que on la relació amb Déu no neix d'un espontani trobar-se sota Déu, sinó que més aviat depén del que hem hagut de conjecturar sobre Déu, sembla difícil poder estalviar-se la sospita de que la fe, en definitiva, no respon a la realitat de Déu, sinó a la nostra demanda de que tot plegat tingui un sentit o, si més no, de que finalment aparegui un deus ex machina que arregli la trencadissa. Un Déu que, en darrer terme, només pot mostrar-se com ara una suposició més o menys útil, difícilment pot ja donar-se com a Déu, val a dir, com a Senyor de l'existència.

P. Tillich

Los comentarios están cerrados.