padre e hijo
agosto 20, 2025 § 2 comentarios
El cristianismo es la religión del Hijo. Y porque es así el Padre se hace presente —llega a ser el que es— en el centro de lo histórico. El Hijo, estrictamente, no representa a un Padre que habita los cielos como pueda habitarlo un dios. Pues el Padre, por sí solo, aún no es Dios, sino la voluntad de Dios, una voluntad cuya aspiración es, precisamente, la de tener un cuerpo. Dios llega ser el que es en la carne. Este y no otro es, de hecho, el leitmotiv de la dogmática trinitaria, su música de fondo.
La cruz del Hijo, por tanto, arranca al Padre de su aún nadie —de su silencio. Por la entrega del Hijo, el Padre es, por tanto, alguien y no, simplemente, algo sumamente poderoso. Proclamar, como proclama el cristianismo, que Dios es Jesús —y que, por eso mismo, Jesús es Dios— equivale a confesar, por tanto, que el crucificado, un hombre de Dios, es el quien de Dios. Más allá de silencio de Dios hay la carne de Dios.
Comprender el cristianismo como una religión entre otras es no haber pillado todavía su audacia —su desconcertante seriedad. Quizá no fuese casual que los romanos tildasen a los primeros cristianos de ateos. Pues que, desde el principio, la voluntad de Dios —la voluntad que es Dios en sí— fuese la de depender del hombre que depende de Dios no es algo que termine de casar con lo que espontáneamente entendemos por divino. Y porque la revelación siempre nos coge con el pie cambiado, quizá tampoco sea casual que muchos de los se dicen a sí mismos cristianos sigan dirigiéndose al Padre como si este fuese alguien al margen de su cuerpo. En este sentido, podríamos decir que su cristianismo es el de Jesús que anduvo por Galilea, esto es, un judaísmo edulcorado con los toppings —o la excusa— de Jesús de Nazaret como enviado de Dios.
la modificación 
Hola Josep,M’agradaria preguntar-te per la delimitació temporal del cristianisme que es desprèn de l’article, és a dir, del canvi total de paradigma d’una religió en funció de l’època en què visquis. Per fer-ho, em pregunto quina percepció de Déu podria tenir una persona el segle 1 aC. Abans que Déu es fes carn, què era Déu aleshores? »Dios llega ser el que es en la carne.» Si això és així, té sentit una religió que només culmina la seva lògica en els darrers 2000 anys d’història? I els darrers centenars de milers d’anys que fa que existim? En principi se’ns ha venut que la religió, si té quelcom essencial, és que és precisament inalterable als temps. Que tot i modificar les formes, mai no ho fa en els fonaments ni en l’essència. Com pot ser, aleshores, que el cristianisme passi de ser una religió del ‘algo’ de Déu a l»algú’ de Déu en unes hores, sense caure en una incoherència anterior. Es tracta doncs d’una religió buida o incompleta en la major part de la història de la humanitat?Moltes gràcies i bon estiu,
Joan
Bé, com deia Hegel, amb el pas del temps, inclús la veritat passa a ser una “altra cosa”. Això, però, tampoc s’ha d’entendre com si aquesta “altra cosa” no tingués res a veure amb la veritat inicial. És el que passa amb les biografies: es tracta d’arribar a ser el que s’és, com va escriure Píndar en el seu moment. O amb els autors: les darreres implicacions d’un pensament com ara el de Plató, posem per cas, probablement romangueren desconegudes pel mateix Plató. Un text diu més del que diu sobre el paper. I aquest “més” té a veure també, o potser principalment, amb els pressupòsits d’una època sobre el que s’admetrà com a “fet”. És evident que el que tenien al cap els primers creients quan recitaven les fórmules de la fe no és, estrictament, el mateix que els creients d’avui en dia. Em refereixo als creients, no als que creuen que creuen. I és evident perquè no és el mateix recitar-les en un moment en què el Déu-entitat de la religió es dona per descomptat que en un període històric on no.
L’anterior, però, tampoc suposa que la fe dels primers creients fos un regar fora del test. De fet, el mateix Pau fa referència al caràcter escandalós de la proclamació del crucificat com ara Fill de Déu. El caràcter absurd del cristianisme ja es troba present des de l’inici. De fet, les fórmules tradicionals de la fe pretenen dir amb el llenguatge de la religió el que la religió no pot admetre des dels seus pressupòsits. Les interpretacions doceta i arriana de la fe, tan presents durant els primers segles, són de fet un intent d’acomodar aquests pressupòsits al que se’ns revela en el Gòlgota sobre Déu. Així i tot, si podem parlar d’una continuïtat és perquè la moderna mort de Déu no deixa de ser un resultat de la proclamació cristiana, una proclamació que, certament, va romandre emmascarada durant els dos mil anys de cristiandat, la qual podem comprendre, en gran manera, com ara el triomf històric del docetisme que el cristianisme condemna des dels primers temps.
En qualsevol cas, la continuïtat té a veure, sobretot, amb les històries que sostenen les fórmules del Credo, les quals sempre tenen a veure amb aquells pels quals el pes del silenci de Déu esdevé com ara un absolut. Sense aquestes històries, les fórmules de la fe esdevenen, senzillament, inintel·ligibles.