bisturí
abril 25, 2023 § 2 comentarios
Una cosa es suponer, incluso sentir, que hay Dios o que Jesús es divino. Y otra confesar que el crucificado es el Señor. En el primer caso, no nos movemos de donde estábamos, salvo superficialmente. En el segundo, nos encontramos en manos de. Y no lograremos situarnos en la posición del dependiente por nuestra cuenta y riesgo. Es cierto que no hay religión sin un sentido de la dependencia. Sin embargo, lo curioso del cristianismo —por no decir, lo desconcertante— es que la dependencia no se da con respecto a lo que entendemos espontáneamente como superior, sino con quienes despreciamos por apestados. Que esto no nos parezca inaceptable acaso tenga que ver con que la dependencia se haya transformado en limosna. O en solidaridad. Puede que el cristianismo muera como muere toda verdad, a saber, una vez se convierte en un lugar común.
la modificación 
por eso apareció Nietzsche para decir a su manera : el cristianismo (fe personal y una forma de vida) es una religión de esclavos que niega la vida
Com diu Vattimo, som o no som cristians (o el que sigui), generalment parlant, perquè ho era la família de procedència o l’escola ‘formativa’ o el grup en què vam créixer o la societat, i etcètera. Després i només després ve la raó a dir-hi la seva, és a dir, a ‘racionalitzar’ la posició ja presa o ‘trobada’. Potser.
Si ens posem en mode hegelià o, més aviat, en mode ‘negativitat’ (tipus Frankfurt), tant en un cas com en l’altre caldria negar-se primer i veure si hi ha després alguna mena de superació (aufhebung) que, d’una forma o altra, ‘salvi’ (i què significaria ‘salvi’?). Bé, sense recórrer al vellet Hegel també serviria, segurament, Dostoeivski.’, i ben mirat, serviria més, perquè fóra més de carn i ossos, de ‘planta baixa’.
Ara, fent un passet al costat i passant de llarg per què vulgui dir ‘creure’, creure (uff) és fàcil si a un se li encenen els arbustos al pas o alguna veu tronant i sobre(contra)natura el treu de la ‘llar’. D’altra manera, més ‘humanament’ o finitament dit, no estarem més en el veïnatge d’un creure que es creu?
Aquí, la ‘solució’ levinasiana del rostre l’altre (que en ell de fet és l’Altre) crec que és vàlida, però no (necessàriament) deista, per a tothom.
PS: Dubtes sobre dubtes, en sóc conscient.